Dijous, 23 Febrer 2017 22:39

El diari de una ruptura, quan el dol apareix a la nostra vida

Escrit per 
Valorar aquest article
(0 vots)

El diari de una ruptura 

Quan ve una ruptura emocional a la nostra vida podem sentir que s'acaba el món, que mai més tornarem a ser feliços, que no ens va a desitjar ja ningú més. Amb la ruptura ve una sèrie de símptomes com una autoestima més baixa, pensaments negatius recurrents, emocions de dolor i sofriment que les sentim en cada poro de la nostra pell i en cada minúscul múscul del nostre cos. Sembla que totes les pèrdues que hem viscut en la nostra vida vinguin de cop i sobte, totes a la vegada. Recordem cada vegada que ens han abandonat i cada mort que hem tingut en el nostre entorn.

Sentim que ningú ens entén, no volem aixecar-nos del llit, el dia a dia costa molt més, tot ens recorda a la persona estimada, el sentiment d'abandonament ens pesa, ens aïllem, i per protegir-nos ens amaguem del mundanal soroll social entre qualsevol llit, qualsevol sofà ... de vegades fins i tot entre les cames de qualsevol desconegut/a, qualsevol copa whisky i per què no ... qualsevol calada d'alguna cosa que ens faci morir lentament.

De vegades apareix un abisme de llum per la finestra, ens fem ressò de la llum, trèiem una mica el cap, però el pes de la vida es posa a les nostres esquenes un dia més. Intentem dormir, com tots els dies que portem de dol, però és la tasca més difícil que podem fer. El nostre cap no para ...què hem fet malament? Per què a mi? Tindria que tal dia haver anat amb ell / a? Hauria tal dia haver-li escrit més missatges o menys missatges?

Serà que m'hauria d'haver posat més guapo/a per a ell/a? No vaig a trobar mai a ningú com ell / a? era tan intel·ligent, tenia tanta bellesa seu somriure...i aquell viatge que vam fer en què vivim mil aventures¿? I aquell dia que em va portar l'esmorzar al llit sense jo esperar-ho¿? Jooo, era una relació tan ideal ... i per què ara a desaparegut¿? Què faig jo malament? Qualsevol pregunta val per restablir la sensació que això que estem vivint ho podríem haver controlat.

No, si tindran raó les persones que em diuen que jo no valc, que sóc insuportable, que a mi ningú em voldrà mai, que tinc mal caràcter ... Porte ja moltes relacions, vaig pensar que esta anava a ser la del conte de fades de "feliços per sempre" i no ha sigut així. Si no ha funcionat aquesta relació, ja no pot funcionar cap més.

Torne a amagar el cap entre els llençols, que s'acabe el dia. Mire el rellotge, només són les 3 de la matinada, i no puc estar més al llit. M'aixecaria a menjar alguna cosa, però ja no tinc gana de res, tinc l'estómac tancat, la sensació de nervis constant a la boca de l'estómac, la respiració entretallada, el pit rígid .... plore..i segueix plorant, quantes llàgrimes em queden per vessar? Fins quan seguiré així de malament? La meva vida ja mai més va a tindre sentit.

Em criden els/les amics/gues, sortir del llit, anar a prendre alguna cosa, se'm fa etern. No vull escoltar com la gent és feliç, no vull sortir al carrer i trobar-me al portal a la parelleta feliç enamorada per tota la vida, no vull veure aquests llibres barats de com manejar les emocions, com superar una ruptura, o com sortir d'un dol de merda. Aquest és el meu dol, aquesta és la meva merda, i per mi, que el món acabi en aquests moments. Almenys, el meu món.

Tota aquesta experiència que sentim en aquests moments, és un pot ple de culpa, de vergonya, de vulnerabilitat, de fragilitat, de debilitat, de pors, de soledat, barrejat, de vegades, amb una mica d'alcohol o amb alguns pols màgics que ens dilueixin tota aquesta merda que estem travessant.

Què necessitem en aquests moments?

Una pastilla que ens lleve tots aquests dolors i poder viure com si aquest malson d'aquests últims dies, d'aquestes ultimes setmanes, d'aquests últims mesos, no hagués existit mai?, tornar al llit de la persona a la qual trobem tant a faltar? ens alleujaria tot el patiment que sentim en aquests moments?, anar-se'n amb els/les col·legues de festa i intentant sortir per unes hores, per una estona, del malson en la qual ens trobem immersos/es? i si al final fem un combinat d'una mica de "antiinflamatoris", una mica de "anestèsia" amb algunes copes, una mica de música, altres braços, altres llençols i una altra habitació ....? Seria tot això junt el que necessitem ¿? Totes les opcions apunten que el que necessitem és alleujar el dolor que sentim en aquests moments.

El que necessitem realment és una cosa que ens esmorteeixi totes aquestes emocions. Algú que es tombe al nostre costat i ens abrace, que aculla el nostre dolor i el nostre sofriment, que ens acompanye per aquests passadissos foscos que ens fan tanta por. Volem que algú ens arrope sense obligar-nos a superar això ja de ja, sense que ens diga que hem de fer, com i quan. Al cap i a la fi ... ..la millor manera de superar el dolor és travessar-lo, però no sols / es.

La veritat, lector/a, patir patirem amb el dol, bé siga per la ruptura d'una relació com per la mort d'algun/a familiar, amic/ga, company/a .... quan algú desapareix de les nostres vides és inevitable trobar-la a faltar. Però el dolor, el sofriment, el pes de tantes emocions, de tant insomni, de tanta frustració, la soledat, la culpa, és millor portar-ho en companyia, és millor transitar per tots aquests laberints pels quals anem a passar, JUNTS/ES.

Post dedicat a totes aquelles persones que estan travessant el dolor d'una pèrdua, a les que tinc a consulta, i aquesta amiga especial que intente fer costat com sé i com puc (i jo més: P). Sé que al final es pot eixir, que eixirem, i vos tendisc les mans, les meus abraçades, les meves hores i el meu temps per poder caminar junts / es per on siga necessari..

 

El dolor compartit és menys dolorós

Llegir 154 vegades

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.