Dissabte, 29 Octubre 2016 22:43

Víctimes, culpable i botxíns: un cas de violència de gènere

Escrit per 
Valorar aquest article
(0 vots)

Divendres al matí ens vam despertar amb la notícia d'una jove desapareguda des de dimecres, a la província de València. Una altra desaparició més, no és la primera ni tampoc serà l'última. Fa un mes el coordinador de la fundació "SOS desapareguts", donava a conèixer xifres bastant esgarrifoses, 1600 casos de desaparicions en el que portàvem d'any. Unes 6 desaparicions cada dia a Espanya.

Em toca la desaparició de Vanessa Ferrer de 15 anys d'edat, una noia de "la meua terreta". Les  meues amigues i amics propers/es a la localitat de Xella es fan ressò d'aquesta desaparició i les xarxes socials s'omplen de titulars i fotos de la jove. La gent està commoguda. Tots els dispositius estàn en marxa buscant a la jove al seu poble i en tots els voltants. Cada pista és decisiva per saber que és el que li ha pogut ocórrer a Vanessa. Des de dimecres a la nit que havia anat amb uns amics al cinema a una localitat propera, ja no se sabia res d'ella. Aquesta nit ja no va dormir a casa.  La mare el dijous a la tarda va denunciar la seva desaparició.

 A prop del migdia, un grup de compis de l'ONG "Psicòlogues i psicòlegs sense fronteres" es desplacen a la població per donar suport psicològic. Reb una trucada en què m' activen en mode emergència per si necessiten més ajuda o per rellevar alguna compi. A hores d'ara es coneix la notícia: el cadàver de Vanessa ha aparegut.

Fortament em batega el cor .... si finalment hi vaig, què em vaig a trobar? Còm serà la situació? Còm contenir amb fermesa tantes emocions? Mai vaig pensar que al llarg de la meva vida professional pogués trobar-me en tal situació. Pense en cada habitant de Xella, cada amiga/amic de Vanessa, cada membre de la seva família ... Pense també en el feinada que els espera a les meues compis ... Les llàgrimes de s'amunteguen en els meus ulls. La vida de Vanessa acabada, destrossada, trencada, un poble en dol, un fet que ens marca a totes i a tots, la pell de gallina.

Quantes morts viurem? Quants més assassins van a cabre en aquesta societat? Fins quan? On és la dignitat humana? Impotència, ràbia, frustració, dolor, enuig ... Els meus pensaments un mosaic trencat i les meves emocions .... un sac d'escombraries.

M'identifique amb Vanessa, com a dona he viscut des de petits micromasclismes fins a grans masclismes. M'he sentit en diversos moments, tant en la meva adolescència com en el meu adultesa, assetjada per diversos homes, i he passat per experiències que m'han fet molta por. Si, podria haver sigut una d'elles, podria haver sigut Vanessa, i la meua família la seua família.

A la nit, el presumpte homicida fa una trucada de 5 minuts a la seua respectiva família, confessa el crim al seu pare. Paraules del seu pare que dóna a conèixer a un conegut periòdic: "Ha sigut ell. M'ho ha dit. Estem destrossats. Mai penses que el teu fill puga matar algú ".

Imagineu que un familiar vostre, amic, conegut, company ... puga matar a algú? No vaig poder evitar posar-me al lloc d'aquest pare i d'aquesta mare. Si fos el meu fill, el odiaria? Es pot odiar un fill encara que aquest siga un assassí? Podria seguir vivint amb la culpa, la vergonya i la humiliació que estaria sentint? Podria seguir vivint al poble? Podria mirar els pares de la víctima? I ells a mi? La vida d'aquesta família també està destrossada.

Darrere de cada assassinat, de cada maltractament, de cada violació, hi ha milers de vides trencades.MAI CAP MORT, AGRESSIÓ, VIOLACIÓ, POT SER JUSTIFICADA. 

 

Víctimes, culpables i botxins som tots. Cada assassinat un fracàs personal i social 

 

* El meu condol a tota la familia, amigues, amics, conegudes i coneguts de Vanessa. I a tot el poble en general.

* #niunamas #nomasviolenciadegenero # nosqueremosvivas #quierovivirsinmiedo #stopviolencia #nomasmuertes

Llegir 229 vegades

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.