Diumenge, 14 Juny 2015 14:52

Absència d'aferrament

Escrit per 
Valorar aquest article
(0 vots)

No vull que les teues necessitats s'apoderen de les meues, pots alimentar-te de mi però jo he de brillar en el meu propi camí. Pots agafar-me la llum, la lluentor, totes les sensacions que els meus sentits desprenen, però no em carregues, no em poses una motxilla, no sigues la meua motxilla.

Anem a fer camins paral·lels en un no-temps inexistent però no et puges al meu, doncs no el compartisc.

No vull danys col·laterals, vull tota la llibertat que les nostres ales puguen acollir...i les meues ales que són molt grans, no me les trepitges, sinó em dolen, m'amarguen i m'enfonsen.

El teu treball i el meu, propers però no units, com els nostres camins fets d'anhels i nostàlgies cap a un punt diferent. Estem en el mateix cel, però som núvols diferents. Pot ser que cadascun caminem cap a un pol, pot ser que caminem cap al mateix pol, que anem a fer el mateix viatge però jo necessite el meu carruatge, no puc compartir-ho amb tu. Ho necessite amb les meues coses i amb buits per a les coses que vaja arreplegant. Pararem, ens trobarem en les posades més inversemblants que ens puguem imaginar, hi hauran moltes i podrem explicar-nos el nostre viatge, explicar-nos de  que està fet el nostre carruatge, però cadascun amb el seu.

També pot ser que ens perda'm de vista, que em perda en la intensa mare selva que porte per dins, pot ser que em pose a imaginar i que vole per immensos i infinits racons del cel. Vull metamorfosetjar-me quan vulga, sense que la teua motxilla m'ho impedisca.

El teu desemparament no el puc omplir, aconseguiràs omplir-ho tu i espere veure-ho encara que siga des dels estels. Pots brillar després de moltes caminades, però són caminades que has de fer tu amb les teues pròpies espardenyes, les meues estan ja molt desgastades i trepitjades.

Les teues foscors són les meues estranyeses, els meus grinyols les teues bogeries. Insà vs sa, et trontolles, t'engrunses, no saps on agafar-te, per açò m'agafes, però no pots. Sé que et dol, sé que et meravelles amb mi, que et creus més gran i més fort, però no t'equivoques, és la meua grandesa i la meua força les que et sustenten. Te les puc deixar a estones sempre que no senta l'amenaça que no me les vas a retornar.

Pots arribar a ser un llop salvatge i els teus crits poden moure l'univers. Cerca la teua força amagada, sigues valent i aconsegueix-ho. Pot ser que quan et trobes, et construïsques, et dónes llibertat, puguem compartir més parts del camí.

Et reconec fora de mi, em reconec en els teus endintraments i en els teus anhels...i a voltes, entre les nostres xicotetes llibertats.

Llegir 776 vegades
Més en aquesta categoria: « L'ansietat La felicitat »

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.