Blog

Volgudes Mías i Anas.....

(o noestimada societat....o volguda asocietat)

Son molts anys els que anem de la ma...quant més m'acoste a vosaltres, més m'allunye de mi mateixa. No tinc res en contra de vosaltres, ni vullc fer d'aquest text un moralisme. En principi, l'unica forma d'estar en pau amb mi mateixa i amb el meu cos es ser Ana. Aparentment, em resulta més fàcil. Com per art de magia, si deixe de menjar, el meu cos té una silueta tal i com m'exigix la societat, o com m'exigixc jo mateixa. Camine pel carrer i me sent molt bé, em puc veure en els espills, puc entrar a Zara i no barallar-me en les talles dels pantalons, pero ho passe fatal de fam. Es veure eixes empanadilles, eixos donuts, eixes cookies, eixos batuts, els gelats...trac tota la força i tota la valentia que hi ha en mi, i vos assegure que no es poca, per a evitar menjar. Gaste les mil i una técniques, el xiclet, el caramel, obviament tot sense sucre....i, com molt, em menje una poma.

Mia no puc ser-ho, no sóc tan forta ni tan valenta com vosaltres. Em dona ansietat soles experimentar les arcades. Sé que a vosaltres al principi tambe vos passava i, ara, ho feu en molta facilitat! Fins en la ducha sense ningun esforç!! Jo no he sigut capaç a deprendre a fer-ho així, i una llàstima perquè podria menjar molt més del que menje. 

El diari de una ruptura 

Quan ve una ruptura emocional a la nostra vida podem sentir que s'acaba el món, que mai més tornarem a ser feliços, que no ens va a desitjar ja ningú més. Amb la ruptura ve una sèrie de símptomes com una autoestima més baixa, pensaments negatius recurrents, emocions de dolor i sofriment que les sentim en cada poro de la nostra pell i en cada minúscul múscul del nostre cos. Sembla que totes les pèrdues que hem viscut en la nostra vida vinguin de cop i sobte, totes a la vegada. Recordem cada vegada que ens han abandonat i cada mort que hem tingut en el nostre entorn.

Sentim que ningú ens entén, no volem aixecar-nos del llit, el dia a dia costa molt més, tot ens recorda a la persona estimada, el sentiment d'abandonament ens pesa, ens aïllem, i per protegir-nos ens amaguem del mundanal soroll social entre qualsevol llit, qualsevol sofà ... de vegades fins i tot entre les cames de qualsevol desconegut/a, qualsevol copa whisky i per què no ... qualsevol calada d'alguna cosa que ens faci morir lentament.

De vegades apareix un abisme de llum per la finestra, ens fem ressò de la llum, trèiem una mica el cap, però el pes de la vida es posa a les nostres esquenes un dia més. Intentem dormir, com tots els dies que portem de dol, però és la tasca més difícil que podem fer. El nostre cap no para ...què hem fet malament? Per què a mi? Tindria que tal dia haver anat amb ell / a? Hauria tal dia haver-li escrit més missatges o menys missatges?

Aprofite que demà és el dia 25, Dia Internacional contra la violència de gènere, per a crear una mica de consciència sobre la violència de gènere en persones amb discapacitat / diversitat funcional.

Si ja de per si les dones patim diferents atacs, abusos, discriminacions i vivim en una situació de vulnerabilitat, imagineu si a més a més tinguéssiu algun tipus de discapacitat / diversitat funcional. Imagineu si a més aquesta dona afectada per la violència de gènere té discapacitat visual lleu o severa i no pot veure la persona que abusa d'ella, o que és una dona amb una gravetat auditiva o de la parla i no pot escoltar el que li diuen, ni pot parlar ni cridar per demanar ajuda. Les dones que pateixen algun tipus de discapacitat encara són molt més vulnerables que les dones que no pateixen cap tipus de diversitat funcional. No només pateixen la violència de gènere per les persones del seu entorn familiar, sinó també per l'entorn institucional.

Abans de seguir endavant hem de fer un incís per ajustar-nos a la realitat i solidaritzar-nos amb els homes afectats per discapacitats que també són víctimes de maltractaments, encara que segurament no tants com nosaltres, sobretot en el terreny dels abusos sexuals en no ser dones , però que pateixen la discriminació que els seus casos de maltractaments físics i psicològics -que segurament pateixen en un grau aproximat al nostre- no siguen tan denunciats ni publicitats, cosa que resulta evident després de fer cerques d'informació sobre el tema a Internet i haver trobat escasses referències de maltractaments cap a persones amb discapacitat del sexe masculí.

Divendres al matí ens vam despertar amb la notícia d'una jove desapareguda des de dimecres, a la província de València. Una altra desaparició més, no és la primera ni tampoc serà l'última. Fa un mes el coordinador de la fundació "SOS desapareguts", donava a conèixer xifres bastant esgarrifoses, 1600 casos de desaparicions en el que portàvem d'any. Unes 6 desaparicions cada dia a Espanya.

Em toca la desaparició de Vanessa Ferrer de 15 anys d'edat, una noia de "la meua terreta". Les  meues amigues i amics propers/es a la localitat de Xella es fan ressò d'aquesta desaparició i les xarxes socials s'omplen de titulars i fotos de la jove. La gent està commoguda. Tots els dispositius estàn en marxa buscant a la jove al seu poble i en tots els voltants. Cada pista és decisiva per saber que és el que li ha pogut ocórrer a Vanessa. Des de dimecres a la nit que havia anat amb uns amics al cinema a una localitat propera, ja no se sabia res d'ella. Aquesta nit ja no va dormir a casa.  La mare el dijous a la tarda va denunciar la seva desaparició.

Dimecres, 21 Setembre 2016 22:52

Relacions de parella

Escrit per

Divendres per la vesprada, ens reunim tres amigues, cadascuna amb uns problemes en les seves relacions de parella. Tres relacions diferents, una amiga amb una relació oberta, una altra amiga una relació formalitzada entre la seva parella i els seus respectius entorns, i una altra parella encara en procés de construcció i destrucció.

Aquesta setmana havia tingut en teràpia dos relacions de parella, les dos amb un eix en comú: retrets i disgustos continus. També un xic adolescent que presentava símptomes d'ansietat perquè no podia separar-se de la seva parella ni un segon, amb molta por a l'abandonament i molta inseguretat. I una altra adolescent que deixava de arreglar-se, de maquillar-se i de sortir amb les amigues perquè la seua parella no la deixava fer aquestes coses.

Amb tot això vaig pensar que seria important escriure aquesta entrada al meu blog. Em sorprèn molt trobar-me joves amb problemes seriosos en les seves relacions de parella.

La primera qüestió que ve a la meva ment és què estem fent com a societat perquè els nostres joves tinguen ja problemes greus en les relacions de parella? Què els inculquem sobre què són les relacions de parella i com han de ser? A poc a poc anem a endinsar-mos i veure de què estem parlant.

Pàgina 1 de 3