Escric tot aço mentre em prenc les meues dos galletes integrals i la meua infusió detox... I després d'haver-me pesat ja aquest mati més de dos vegades. Ja sabeu: una res mes alçar-me, altra després d'anar al bany, altra després de duchar-me en el cabell mullat, i altra després de dutxar-me, però ja en el cabell sec. En breu em tornaré a pesar; com faig normalment abans de menjar per a així conscienciar-me de menjar poc perque estic gorda. El meu IMC és de 22,50, un pes normal segons l'IMC, encara que totes sabeu que açò, per a nosaltres, és estar gordes i el nostre IMC no deuria ser superior al 18-19.

Les infusions, les nostres aliades; una mica d'amanida per enganyar l'estómac, i una mica de fruita per a combatre la fam que passem durant el dia. De tant en tant, algun afartament o un plat de menjar més calòric (no més de 200 kcal) i de postre, la culpa. Aquesta culpa que es fica fins a les nostres entranyes, que ens fa sentir fatal per cada mossegada que hem donat i cada granet que hem ingerit, sentim que ha estat de més i que anem a haver de sortir a passejar, almenys, durant una hora per cremar aquest menjar sobrant. Veiem la bàscula a l'habitació ...pànic. Ansietat. Ens venim avall per aquests grams de més. Sembla que mai anem a tenir aquest cos ideal que volem, que mai anem a pedre aquests quilos que sentim de més, i que el greix en les nostres malucs, en la nostra silueta, no l'anem a perdre mai.

I la soledat que vivim? Ningú del nostre entorn es pot assabentar d'això, però totes sabem que sÍ ho saben; que de vegades ens enxampen, ens pregunten, se'ns ha oblidat netejar bé el bany, veuen marques als nostres dits o s'adonen de l'absència d'anells...coses que ens delaten. Però, qui ens va a entendre? Les altres persones no saben el que és viure amb el nostre cos grassonet; pensen que estem primes, però nosaltres sabem que no és així. Diuen que és per les imatges que ens mostra la societat, pels anuncis publicitaris de zara, de pull, de mango ... però nosaltres sabem que no és per això, és perquè ens sobren quilos i ja està!!  Hem de sentir també que hem de voler al nostre cos tal com és, amb aquests quilets que ens fan sexis, i que total, no estem obeses! Si mengem, mengem poc, exceptuant alguns afartaments ocasionals (joiosos afartaments, aggg), e intentem cremar cada caloria que hem ingerit i les que estàn per arribar.

La soletat, la culpa, la vergonya, la impotència, la frustració .... les emocions que ens acompanyen al nostre dia a dia. I a més emocions negatives, més afartaments. Fins quan? Hi han "Mías i Anas" que ja no podran explicar la seva història; hi ha altres històries que, després de molt dolor i sofriment, tenen un final feliç http://ayayay.tv/pesaba-30-kilos-por-culpa-de-la-anorexia , després tenim altres que ens ajuden a veure la bellesa en qualsevol cos físic https://www.instagram.com/any.body_co/.

La millor forma de combatir aquesta "obsessió" per reprimir el masticar, el menjar, el ingerir aliment, és treball amb les emocions negatives, amb les frustacions vitals, amb la impotencia, amb la culpa, amb la vergonya...sols cuidant les nostres emocions i el nostre interior podrem respectar les nostres necessitats alimentàries. 

Difícil deixar de ser "Anas o Mías", difícil no voler desitjar estar primes i lliures de diversos quilets de més ... però què passaria si deixéssim anar la bàscula ... si deixem anar l'obsessió per estar primes ... si deixéssim anar les conductes i els pensaments de reprimir el desig per menjar?